Reflexió sobre el primer quadrimestre d’Organització de l’espai escolar, materials i habilitats docents

     L’assignatura d’Organització de l’espai escolar, materials i habilitats docents ens ha permès, durant aquest primer quadrimestre, treballar la major part del contingut curricular mitjançant la pràctica. Sóc conscient que les classes magistrals són necessàries en algunes ocasions. Però trobe molt més significatiu que l’alumnat elabore els seus propis coneixements, com ho hem fet en aquesta assignatura. I més si es fa mitjançant el treball cooperatiu que ens prepara per a poder treballar amb la comunitat educativa del centre escolar en el que esperem estar algun dia. No obstant això, treballar en grup és complex, i encara ho resulta més si els diferents membres no es coneixen personalment; pot ser per això pense que la carrega de treball ha sigut notable. A més, encara que coneixíem l’avaluació dels treballs per part dels nostres companys/es, hauria sigut útil conèixer l’opinió i les correccions per part del mestre pel tal de millorar la realització del segon treball. Així mateix, també hauria sigut una ajuda tindre algunes anotacions i matisacions sobre els treballs de les lectures per poder millorar els nostres escrits. 

Treballar per racons. Les primeres nocions

Imprescindibles per a treballar per racons:

Disposar d'espais delimitats i concrets, situats en les aules o en les proximitats

Tindre els materials necessaris a l’abast dels xiquets/es. Han de disposar de certa complexitat per a mantenir l'interès dels xiquets/es i reposar-los, conservar-los i netejar-los

L'organització ha de proporcionar un ambient segur

Cal considerar les adaptacions necessàries

Tota activitat ha de tenir una temporalització. Les maneres de temporalitzar els racons són: 

        - Els racons com a tasca principal. L'alumne/a tria el racó i el temps a dedicar

        - Els racons que tenen un espai molt determinat dins de l'horari escolar.

El docent serà qui trie els racons, els materials i la seua organització. Sempre guiant-se per les preferències del seu alumnat i considerant que desitja treballar a l'aula. El seu paper serà de guia i observador. No obstant açò, intervindrà davant una disputa o actitud discriminatòria.

Els objectius i normes generals presents en tots i cadascun dels racons:

S’acordaran, entre tots, unes normes bàsiques

Les normes estaran col·locades en un lloc visible i seran acompanyades per dibuixos

A través de cada racó s'aconseguiran objectius a curt i llarg termini en funció dels tipus de jocs o activitats que es realitzen

Així mateix, es treballaran les competències transversals: aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, emocional, social i ciutadana.

Els principals avantatges i desavantatges de treballar per racons 

   Avantatges en la utilització de racons: els xiquets/es trien les activitats que volen realitzar; s'incorporen utensilis i materials no específicament escolars; es considera al xiquet/a com un ésser actiu que aprèn a través dels sentits i la manipulació i va d'un racó a un altre, estimulat per un interès constantment renovat.

     Dificultats que podem trobar en la utilització de racons: hi ha escàs espai per a realitzar-los correctament; falten recursos econòmics per a l'adquisició dels materials necessaris; apareixen preferències extremes per part de l'alumnat; l'observació no és igual en tots els moments, ni dirigida a tot l'alumnat alhora; impliquen molta dedicació i temps per a la seua preparació i conservació i exigeixen una alta capacitat d'observació sistemàtica per a avaluar, programar i informar.

La educación prohibida de Germán Doin

     La educación prohibida, és una pel·lícula documental del Director Germán Doin. Aquesta va ser estrenada a l'agost del 2012. En ella experts en educació reflexionen sobre el sistema educatiu i els seus errors. A més, mostren experiències educatives innovadores, dutes a terme a Amèrica Llatina i Espanya, vinculades a idees i pedagogies com: l’Educació Popular, Waldorf, Montessori, Cossettini, Educació Llibertària, Homeschooling, entre altres.

   
    Aquest documental reflecteix els problemes del sistema educatiu actual, arrossegats des de temps passats. La societat avança a un ritme vertiginós i l'educació no ha pogut seguir la seua evolució. Des d'aquesta pel·lícula es reclama la necessitat de treballar sempre sota l'afecte i el respecte; oferint llibertat tant a l'alumnat com al professorat. Deixant pas a la manipulació, el descobriment, la recerca i la reflexió. Un lloc en el qual l'aprenentatge memorístic i l'organització estamental no ha de tenir cabuda. Es reivindica en ella que el sistema està equivocat, hem de deixar de pensar que a l'escola es va a repetir coneixements, a absorbir-los. I començar a comprendre que el que hem de fer és crear-los, cadascú ha de descobrir el saber per a aconseguir l'aprenentatge significatiu. En aquest film es parla sobre com algunes escoles ho han aconseguit. Han creat escoles obertes al context, en contacte amb la societat i la naturalesa. En elles el professorat deixa d'estar preocupat pel currículum i es centra en atendre totes les necessitats de l'alumnat perquè aquest puga desenvolupar-se personal, social, psicològica i físicament en el seu màxim nivell.

     No obstant açò, crec que moltes de les idees i objectius que apareixen, ara com ara, són difícils d'aconseguir. És possible que siga per la falta de formació i motivació del cos docent i als diferents contextos socials que envolten alguns dels nostres centres educatius. Impedint aplicar les pedagogies proposades. A més, hem de ser conscients que el canvi resultarà lent; però clarament aquesta demanda cinematogràfica és un inici per a exigir una educació millor i una major llibertat pel que fa a l'organització i l’estructuració dels diferents centres educatius. De la mateixa manera, m'agradaria plantejar una difícil qüestió, almenys per a mi. Sabem que nosaltres, estudiants/es de magisteri, tenim a les nostres mans la possibilitat de canviar el sistema educatiu actual si ens esforcem per treballar en equip, observar, investigar, innovar i ampliar el nostre coneixement sobre cadascun dels nostres alumnes com a éssers únic. Però, Com eixim del sistema educatiu tradicional? si ni tan sols hem entrat. És més, amb aquest futur incert que ens acompanya, no sabem si algun dia podrem arribar a formar part d’ell.

Ací podeu veure la pel·lícula de forma gratuïta i legal: https://www.youtube.com/watch?v=-1Y9OqSJKCc  

Hoy empieza todo de Bertrand Tavernier

       Hoy empieza todo es va estrenar el 1999. Pel·lícula francesa de Bertrand Tavernier en la qual es narra la vida d'un professor i director d'una Escola d'Infantil. Una denúncia social cinematogràfica acompanyada per la literatura, la poesia i l'art. En ella l'autor reflecteix les tragèdies d'un poble obrer que s'ha sumit en la pobresa per l'arribada de la desocupació. Desembocant finalment en la desestructuració familiar, on els xiquets i xiquetes queden desemparats en les espirals de fam, drogues i violència que troben en les seues llars. En la pel·lícula s'explica com un jove professor, amb una infància complicada a les seues esquenes, tracta de fer tan bé com li és possible la seua tasca com a mestre. Sense deixar de costat les funcions socials que el seu entorn li reclama en un crit apagat pel dolor. Al seu costat es troba amb mestres cansades de lluitar, esgotades per les grans ràtios i les aclaparadores lleis educatives i desesperades al veure com la societat deixa sense cura ni protecció als xiquets i xiquetes. Tot açò, els fa perdre la il·lusió per tractar d'aconseguir un món millor. 

      En la seua lluita incansable Daniel, el mestre, es troba amb l'ajuda de molts i les traves de molts més. Entre ells, el poder polític que solament sap justificar els seus errors amb la falta de recursos econòmics i ofegar als que lluiten pels drets i llibertats dels més pobres; penalitzant-los i castigant-los econòmica i socialment. Amb la finalitat que abandonen la seua lluita; o bé que es posicionen en la comoditat que els asseguren. Sempre que no causen conflictes, ni intervinguen en més del que els correspon. Però no pensem que aquesta és una història del passat. El que ací mostra segueix sent una realitat en molts llocs del nostre país. I és encara més greu si ens parem a mirar els països en vies de desenvolupament. La infància segueix sent la gran oblidada. Molts no reben els aliments essencials, ni viuen sota els nivells de salubritat necessaris en les seues llars. I ja no parlem de l'atenció educativa. Aquesta que discrimina als pobres res més nàixer i els espenta a anar sempre per darrere. I és que l'Educació Infantil, la més important per al desenvolupament, segueix sent un luxe. Sembla ser que els xiquets i xiquetes de 0 a 3 anys que no han tingut la sort de nàixer en llars acomodades no existeixen.

     No obstant açò, segueixen existint professionals de l'àmbit social i educatiu que cerquen millorar la qualitat de vida dels infants més desemparats. Dediquen més temps del que en els seus contractes s'estableix i aborden qüestions fora del seu rang professional. S'ha de seguir treballant per assegurar tots els drets i llibertats de la infància. És necessari convèncer a la societat de la importància de ser bondadosos i de protegir als més xicotets i xicotetes. Pel que és imprescindible educar i atendre a la primera infància. Durant aquesta els xiquets i xiquetes són més vulnerables i, al mateix temps, presenten una major plasticitat cerebral que els permet aprendre a un ritme vertiginós. Per això és una fase molt decisiva, en la qual l'atenció integral als més xicotets/es permetrà fer front als problemes i injustícies derivats de la pobresa, la iniquitat i l'exclusió social. Una atenció mèdica, educativa i social assegurada per a tots en les primeres etapes del creixement permetrà que els xiquets i xiquetes desenvolupen al màxim les seues capacitats i personalitat, aconseguint una societat adulta més equilibrada i sociable.

       No ens rendim! Tot esforç mai és en va. Sempre aconseguirem alguna millora, encara que siga microscòpica. I si no és així, almenys aprendrem de les nostres errades per a no cometre-les de nou.

La Investigación-acción. Conocer y cambiar la práctica educativa d’Antonio Latorre Beltran

       El llibre escollit per a aquesta entrada té com a títol La Investigación-acción. Conocer y cambiar la práctica educativa. El seu autor és Antonio Latorre Beltran, llicenciat en Psicologia, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació i catedràtic del Departament de Mètodes de Recerca i Diagnòstic en Educació de la Universitat de Barcelona. Durant les dues últimes dècades s’ha dedicat a formar a professionals de l'educació en la recerca educativa qualitativa i en la recerca-acció, interessant-se en la dimensió reflexiva i investigadora dels professionals de l’educació. 

      Aquest llibre és un manual teòric sobre la investigació-acció a l’aula. Una obra amb tan sols 4 capítols que mostra com ha de ser el professorat com a investigador, què és la investigació-acció; quins són els passos a realitzar i les claus per poder-la portar a terme; i una exemplificació de com fer-ho. Per a mi la finalitat d'aquest és totalment legítima. Explica amb arguments suficients per què com a professors/es no hem de conformar-nos amb les teories científiques oferides per persones que, segurament, mai han estat a l'aula. Hem de ser capaços d'aconseguir l'autonomia demandada, a través de la recerca en les nostres pròpies pràctiques. Millorar està a les nostres mans i no podem romandre passius davant les actuacions que realitzem dia a dia en els centres educatius. Hem de conèixer els problemes que ocupen les nostres aules i centres. A més, de saber les dificultats i necessitats que hi pot sofrir el nostres alumnat. Però el més important d’aquests coneixements és emprar-los per detectar la seua aparició a les nostres aules, escoles o alumnat. 

        L’observació serà, per a nosaltres, la millor ajuda a l’hora d’adonar-nos’en de problemes com: dificultats d’aprenentatge, conflictes a l’aula, trastorns alimentaris, problemes de comunicació, desmotivacions en la realització de les tasques educatives, etc. Així mateix, serà l’observació sistematitzada la que ens permetrà recollir les dades precises per poder determinar les causes dels problemes, a la fi de portar a terme les intervencions necessàries. Aquesta obra és, doncs, un excel·lent recurs que ens ofereix eines i idees suficients per a iniciar-nos en els processos de recerca-acció què possibiliten millorar les pràctiques educatives. Al mateix temps, com a estudiants resulta ser una guia magnífica per a donar els nostres primers i xicotets passos en el món de la recerca aplicada a la pròpia acció. Podent ser la guia que demandem per a la realització del nostre Treball de Final de Grau sobre l’estudi d’un cas i l’intervenció educativa reial. Tasca que ens obliga a enfrontar-nos a la nostra por a l’hora d’aplicar l'après i de realitzar els nostres primers passos en la recerca-acció.

Plantando semillas. La práctica del mindfulness con niños de Thich Nhat Hanh

     I si hi haguera altra manera de veure el món? Series capaç d’aconseguir-ho? Ho serien els xiquets i xiquetes del teu voltant?

  Thich Nhat Hanh (1926) monge budista zen vietnamita i pacifista, és el pare del Budisme compromès. Activista per la pau i nominat al Premi Nobel per aquest motiu. Autor de més de 100 llibres i un dels més citats en el moviment mindfulness. En espanyol hi ha traduïts més de 40 llibres seus sobre diferents temes relacionats amb la consciencia plena. En la seua obra Plantando semillas. La práctica del mindfulness con niños ens ofereix els coneixements i principis bàsic sobre el mindfulness o consciència plena i una gran varietat d’activitats per poder treballar-la pel nostre compte i practicar-la amb els xiquets/es del nostre voltant. El seu objectiu és aconseguir que els adults, i entre ells el professorat, puga ensenyar la consciència plena a partir de la pròpia experiència. El mindfulness és explicat, ací, com aquella ferramenta que permet aprendre habilitats que encoratgen la pau en el interior i en el món que ens rodeja.

    Amb aquest llibre podem reflexionar sobre com abordem les nostres vides i com hi podem millorar la forma de fer-ho. Ens ajuda a entendre de manera diferent tot el que ens rodeja i plantejar-nos una manera d’educar molt distinta. No resulta complicat de llegir, però per a gaudir-lo s’ha d’emprar el que t’ensenya, és a dir, aplicar la consciència plena. A més, s’ha de llegir amb la ment oberta, disposada a entendre la realitat d’una altra manera. Així mateix, crec que per veure els seus aspectes positius hi ha que, almenys, aplicar algunes de les meditacions proposades. L’autor ens ofereix, doncs, una visió molt profunda de la vida. Després d’haver-ho experimentat per mi mateixa considere que la meditació de la consciència plena, no necessàriament entesa des d’una perspectiva religiosa, ens pot ajudar a ser més feliços; a viure en harmonia amb nosaltres mateixos i els demés i a fer front als aspectes de la vida, tant quotidians com excepcionals, d’una manera més adequada per al nostre benestar psicològic i físic. Comparteix amb ell la idea que aplicar el mindfulness a les aules és una bona elecció si desitgem que el nostre alumnat siga feliç i arribe a construir una millor societat en el futur. 

     Per finalitzar, escric ací tres idees, per a mi essencials, del text que donen resposta a les preguntes inicials d’aquesta breu reflexió. Espere que amb elles no sols vos anime a llegir el llibre; sinó també a realitzar, encara que siga menuda, alguna de les meditacions que hi trobem en ell.

• Saber que nunca hemos nacido y que nunca moriremos nos impide estar tristes y asustados, nos proporciona una forma de consolar a nuestros amigos y familiares, nos recuerda que debemos cuidar a los demás porquè vivimos en ellos y que debemos cuidarnos también, porqué los demás viven en nosotros.
• Todos tenemos una idea de la felicidad y creemos que, si no podemos conseguir esto o aquello o que si no podemos cambiar tal o cual cosa, no podremos ser felices. Es este compromiso con una determinada idea de la felicidad el que nos impide estar en paz con nosotros mismos. Tratamos de hacer algo y de conseguir algo, pero la felicidad ya está aquí, como también lo están todas las condiciones que necesitamos para hacer felices. Lo único que nos hace falta es reconocerlas.
• Los niños… Estar presentes es para ellos más sencillo que para los adultos. Como no piensan tanto en el pasado y el futuro, pueden dirigir fácilmente su ateción hacia algo en el momento presente.

       

I per què no millorem la interacció que té lloc a les aules?

      Coneguem molt bé que la interacció cooperativa a l’aula és un element essencial dins del treball cooperatiu. Tots els tipus: alumne-alumne, alumne-professor, professor-professor i família-escola; són necessaris per portar a terme aquesta metodologia de forma efectiva. Segons Johnson, Johnson i Houblec (1999) la interacció és l'element que ens permet compartir els recursos existents per ajudar-nos, recolzar-nos, encoratjar-nos i facilitar-nos els uns als altres la tasca de l'aprenentatge. De manera que tots nosaltres promoguem l'èxit de cadascun dels individus del sistema educatiu. Per això, Artavia (2011) remarca que la interacció és essencials per al desenvolupament integral de cadascuna de les persones i per a la preparació que ens permetrà la integració social.

    Sabem que una interacció cooperativa millora el clima de la classe; el seu funcionament acadèmic i social; permet el desenvolupament d’un bon aprenentatge cooperatiu; ofereix l’adquisició de valors i un creixement personal i emocional a l’alumnat. No obstant això, a les aules d’Educació Infantil i Primaria o es treballa escassament o ni es plantegen abordar les competències necessàries per a una bona interacció. I ni parlem de quan l’alumnat arriba a Secundaria o Batxillerat. Però és que no resulta fàcil aconseguir una bona interacció a l’aula perquè precisa d’una actitud positiva i, sobretot, participativa de totes les parts del sistema educatiu. Tanmateix, és necessari crear un ambient de treball amb unes regles clares i concretes per aconseguir els millors resultats. I deixar un espai dins del massificat currículum per treballar-la. 

     Però malgrat tots els entrebancs, com a mestres hem de continuar abordant la interacció a l’aula amb l’ajuda, clar, de tota la comunitat educativa, les famílies i la societat. Tenint present que cada dia hi podem trobar nous recursos que ens permetran treballar-la. En aquest món de la informació hem d’aprofitar-nos’en de totes aquelles ferramentes que hi tenim a l’abast i, com no, oferir a tota la comunitat les nostre pròpies pràctiques i experiències. Aquesta interacció en permetrà, doncs, gaudir de l’aprenentatge cooperatiu sobre la interacció cooperativa a escala mundial.

• Artavia, J. M. (2011). Interacciones personales entre docentes y estudiantes en el proceso de enseñanza y aprendizaje. Revista Actualidades Investigativas en Educación, 5(2). Consultada el 28 d’octubre de 2016, en: http://revista.inie.ucr.ac.cr/index.php/aie/article/view/74 
• Johnson, D. W., Johnson, R. T., & Holubec, E. J. (1999). El aprendizaje cooperativo en el aula. Buenos Aires: Paidós.

La lengua de las mariposas, una pel·lícula de José Luis Cuerda

     La lengua de las mariposas, una pel·lícula dirigida per José Luis Cuerda i basada en el relat, amb el mateix nom, de Manuel Rivas. Ens fa viatjar a la història passada d’una Espanya democràtica i il·lustra com l’arribada del feixisme s’emporta la vida i cultura d’un poble que tractava de prosperar. Una realitat cruel, portada al cinema amb la historia encisadora d’un mestre i el seu alumne.

    Es mostra en ella, un pedagogia educativa innovadora d’un mestre que no seguia les conviccions de la doctrina tradicional. I ens ensenya com l’actuació d’un bon professor influeix de manera esplèndida sobre l’alumnat i la societat. Un exemple de la sempre existent possibilitat de fer-ho millor, pel que a educació es refereix. A més, exposa la dura realitat de la dictadura, l’odi i la repressió. Tot això vist des de la perspectiva d’un xiquet que va conèixer la llibertat, la cultura i un mestre excepcional; però que posteriorment va haver de viure amb la por del franquisme.

     Aquest és, doncs, un film que pot ser un recurs educatiu per treballar, no sols la història, sinó també un sense fi de valors i principis essencials per a la construcció d’una societat inclusiva i bondadosa. Com diu Don Gregorio, mestre de la pel·lícula: si conseguimos que una generación, una sola generación, crezca libre en España, ya nadie les podrá arrancar nunca la libertad, nadie les podrá robar ese tesoro. Per això, cal seguir lluitant i treballant per a que el nostre alumnat valore, respecte i participe de forma activa en la societat democràtica actual i tracte d’esforçar-se per a que aquesta millore; respectant, sempre, la realitat multicultural existent. Convertint-se aquest film en un bon recurs per a emprar a l’aula.

Workshop: evitar la disrupció en l’aula

     Workshop: evitar la disrupció en l’aula va ser una de les conferències que va tindre lloc el passat 19 d’octubre a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. Abraham Fernández ens va proporcionar, de manera pràctica, unes nocions bàsiques sobre com portar a terme la resolució de conflictes a l’aula. Un aspecte fonamental a l'educació perquè en aparèixer les conductes disruptives es veu afectat el bon funcionament de l'aula. Així mateix, aquestes conductes són habituals a les aules, sent veritat que no totes es donen en el mateix grau. Mentre algunes només resulten molestes per al correcte desenvolupament de les sessions, unes altres poden arribar a ser perilloses per a l'alumnat, el cos docent i per a l'alumne o alumna que les estiga tenint. Si es dóna un comportament d'aquest tipus serà imprescindible que el professorat sàpiga actuar de forma adequada, aplicant les tècniques de contenció física abans de poder tractar les conductes disruptives.  

     Hem de ser conscients que qualsevol conducta és conseqüència de la suma d'un estímul i de l'emoció que es produeix com a conseqüència d'aquest. És a dir, la conducta és el resultat d'una vivència i per això a les aules hem de ser molt acurats amb les vivències que oferim al nostre alumnat. Per exemple, com diem les coses provocarà l'experimentació d'uns sentiments, per això devem estar molt atents a què diem i com ho diem, tractant de buscar un llenguatge sempre positiu. Així mateix, davant les conductes inadequades hem de saber com reaccionar perquè la nostra forma d'actuar afectarà als sentiments del nostre alumnat, determinant si les seves conductes inadequades cessaran o continuaran. Per aquest motiu Abraham sempre ens recorda la necessitat de deixar de costat els càstigs i oferir reforçaments positius, com les responsabilitats, per aconseguir millorar la conducta de l'alumnat atenent a les seues emocions.

     A més, el professorat per evitar les conductes disruptives haurà de ser empàtic, motivador i dinàmic, aportar un aprenentatge significatiu, escoltar de forma activa, ser positiu i tindre ganes d'educar. D'aquesta manera aconseguirà reconèixer les capacitats de cadascun dels seus i les seues alumnes per permetre'ls desenvolupar-les, mentre treballen en un clima relaxat i segur. Sent, sempre, conscient que qualsevol conducta es pot aprendre i que tot comportament té una causa, mai és dona perquè sí. De la mateixa manera, serà necessari que estiga capacitat o capacitada per realitzar preguntes poderoses que els permeten arribar a les causes que provoquen les conductes disruptives del seu alumnat. Sent precís treballar pel desenvolupament de la capacitat de resiliència, a través de treballar les emocions, per així proporcionar a tots els nens i nenes la possibilitat de superar aquelles emocions que ocasionen les seues pitjors conductes.

     Però no és solament la mestra o mestre el que ha de treballar per eliminar les conductes disruptives a l'aula, sinó que tot el centre ha d'esforçar-se per desenvolupar i assegurar el compliment d'un Pla de Convivència que permeta evitar el fracàs escolar de l'avui que es convertirà en el fracàs social del demà. I encara que s'ha de seguir treballant, en molts centres han sorgit tècniques innovadores que han permès abordar els problemes conductuals a l'aula. Alguns exemples són: les pràctiques restauratives; les aules socials i de convivència i els equips de mediació. Per aconseguir les millors conductes a l'aula tots els professionals de l'educació han d'esforçar-se per desenvolupar i aplicar mètodes i tècniques que els permeten treballar els sentiments a l’aula, de manera que les conductes que en ella succeeixen mai distorsionen el bon clima d’aquesta.

Experiències innovadores en educació infantil: tertúlies dialògiques literàries

     19 d’octubre del 2016 a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València un mestre i una mestra d’Educació Infantil, acompanyats per la mare d’una xiqueta de tres anys; ens visitaren per explicar-nos, des de la seua perspectiva, que són i com beneficien a la comunitat educativa les tertúlies literàries dialògiques. D’aquesta grata experiència hem pogut reforçar la idea que sense fonamentació teòrica no hi pot haver una bona pràctica. Però no sols ens justificaren el perquè de treballar mitjançant les tertúlies literàries dialògiques, sinó que ens mostraren com ells les aborden a les aules d’Educació Infantil. 

     Com tots sabem, les tertúlies literàries dialògiques són una de les ferramentes que més incideix en la competència lectora, sent accions que ofereixen els millor resultats acadèmics, socials i emocionals. Com ens mostraren a la xarrada es poden realitzar a qualsevol edat, emprant els clàssics de la literatura. Encara que no hagen sigut explícitament adaptats per a Educació Infantil. És més, ens ensenyaren com empren amb els més menuts i menudes adaptacions pensades, des de les editorials, per a l’alumnat d’Educació Primària.

     I per què els clàssics són els que s’han de llegir? Els clàssics universals aporten coneixement, vocabulari, història, qualitat literària, referents culturals, etc. Ens fonamentaren que cal llegir els clàssics perquè s’ha descobert que és necessari anar per davant en l’aprenentatge. És a dir, cal promocionar i andamiar les capacitats dels xiquets i xiquetes per a que apareguen. Per aconseguir-ho no podem mostrar a l’alumnat allò que creguem que pot comprendre, sinó que cal proporcionar-li coneixements més allà dels que hi té al seu abast. És imprescindible donar-li, doncs, un entorn d’oportunitats en el que, per exemple, aparega un vocabulari complex que no estiga present en el seu entorn directe.

     Ara bé la lectura ha de tindre sentit, necessita reflexió crítica amb un llenguatge igualitari. És a dir, que tots els argument tinguen el mateix valor. Llegir no és descodificar, és passar a un nivell de comprensió més elevat i per a possibilitar-ho cal un guia que ens ajude. La tertúlia ens permet aquest pas, generant creixement cognitiu perquè exigeix noves connexions neuronal. A més, ens destacaren els 7 principis en que es basen les tertúlies literàries dialògiques: escoltem i valorem les veus de tots/es per igual; sempre diem un perquè; ens respectem; animem i ajudem a que tots/es participen; quan parlem mirem a tots i totes; deixem pas a les següents intervencions i la professora hi pren nota de les intervencions per portar al dia el seguiment. 

     Pel que fa a les famílies, ens remarcaren que s’involucren en tot el procés de lectura a casa, animant i ajudant en les lectures de cada capítol, per a que després l’alumnat poguera participar a les tertúlies. A més a més observen com els xiquetes i xiquetes traslladen fins als seus desitjos i jocs allò aprés i llegit. Convertint-ho en part de la seua realitat. Ens mostraren com l’alumnat demandava excursions al llocs reals que havien aparegut als llibres i es motivaven amb aquestes tipus d’activitats.

     Aquestes tertúlies literàries dialògiques serien una vertadera innovació per alguns centres on sempre es llegeix de la mateixa manera, en la que l’alumnat sols practica la seua velocitat lectora i la còpia d’algunes parts del text. Encara que com observarem a la xarrada, és una realitat per alguns quants centres educatius que ens asseguren i ens mostren la possibilitat de portar-les a terme.

Educación en la igualdad de género. Cien propuestas de acción de Juan Escámez Sánchez; Rafaela García López; Cruz Pérez Pérez; Sandra M. Morales Mantilla i Victoria Vázquez Verdera

La igualtat de gènere, dret i obligació de tota la societat. L'educació ha de seguir lluitant per aconseguir-la.

     Educación en la igualdad de género. Cien propuestas de acción és un manual per a treballar a les aules d’Educació Bàsica la igualtat de dones i homes i eliminar la violència de gènere. El Pla que es presenta deixa al nostre abast 100 propostes d’acció, destinades a la consecució de 38 metes pensades des de la normativa jurídica sobre igualtat de gènere. Així mateix, cadascuna d'aquestes metes ha estat proposada pensant en les diverses àrees de l'educació escolar on cal treballar per aconseguir la igualtat efectiva de dones i homes. Aquestes àrees són: l'educació per a la igualtat efectiva d'homes i dones com a eix transversal i com a part central de l'educació per a una ciutadania justa i democràtica; les competències de l'alumnat; la formació i la implicació del professorat; la implicació dels equips directius dels centres i dels responsables de les polítiques educatives; la implicació de les famílies; i la cultura d’avaluació.

     En aquest manual trobem, doncs, una gran varietat de recursos, destinats a totes les etapes educatives i a tots els individus que constitueixen el Sistema Educatiu. Ens permet abordar la desigualtat, la qual per desgràcia encara existix, entre dones i homes a nivell social, personal, familiar, cultural, educatiu i professional. És imprescindible remarcar que la majoria de les propostes precisen d’un cost econòmic baix i molt poques d'elles exigeixen una inversió mitjana. Motiu pel qual tots els centres educatius podrien aplicar-les, si de debò desitjaren fer front a aquesta desigualtat vigent.  

     No obstant això, malgrat el gran treball realitzat en aquest Pla, m'agradaria indicar que moltes de les propostes es dirigeixen a l'alumnat d'Educació Primària i Secundària. Considere que haurien d'haver moltes més propostes per a l'etapa d'Educació Infantil. És en ella on comencem a reconèixer la nostra cultura, a identificar-nos amb un dels dos sexes i a observar cadascun dels rols que es distribueixen en les nostres famílies. Per això, pense que és en aquesta etapa en la que hauríem de començar a treballar la igualtat de dones i homes. És en aquest moment on es produeix el nostre desenvolupament personal, sent imprescindible que el Sistema Educatiu treballe per eliminar els estereotips i prejudicis que ens porten a la desigualtat de gènere. Però, cal destacar que encara que moltes de les propostes no es poden realitzar, tal i com s'exposen en el text, a les aules d'Educació Infantil; sí que és possible simplificar les tasques de l'alumnat i proporcionar suports per part del professorat perquè els més petits i petites puguen realitzar-les.

     Finalment, esmentar que aquest és un Pla més, dins de tot el compendi de programes destinats a treballar la igualtat de gènere a les aules. Però no hem d'oblidar que és només un recurs. Per aconseguir els objectius que ací es proposen i les metes explicitades és necessari que tota la comunitat educativa porte a terme el Pla, per seguir avançant en aquest camp social. Les tutories han de deixar d'utilitzar-se per reforçar les diferents àrees de l'aprenentatge contemplades en el currículum; i passar a emprar-se per tractar els aspectes de la vida real en els quals està present la desigualtat de gènere. Abordar a les aules la desigualtat entre dones i homes ha de deixar de ser una sèrie d'activitats puntuals que es realitzen per completar els espais buits i convertir-se en la qüestió essencial en cadascuna de les àrees curriculars.

Atando sentimientos con palabras de Cristóbal Gómez Mayorga

     Estem acostumats a experimentar sentiments molt diversos quan abordem la lectura d'un llibre. No obstant això, poques vegades el llibre ens fa reflexionar sobre aquestos. Atando sentimientos con palabras no sols ens fa sentir, sinó també reflexionar sobre allò que sentim. I ho fa emprant com a marc contextual experiències i situacions ocorregudes en l’aula d'Educació Infantil. 

     Moltes vegades a les aules ens centrem en aprendre i ensenyar a parlar i escriure sobre temes que considerem realment importants a nivell científic, cultural, lingüístic, etc. Oblidant un apecte encara més important, parlar sobre la vida i tots els sentiments que determinen la nostra forma de viure-la. En aquest llibre l'autor ens recorda que és imprescindible posar-li nom als sentiments i parlar i escriure sobre ells perquè com ens explica "Ponerles nombre es una forma de controlarlos, porque las palabras son lazos que atan los sentimientos y no dejan que se desboquen”.

     Tots nosaltres estem plens de sentiments que ens acompanyen dia a dia, però a més els xiquets i xiquetes estan començant a aprendre a gestionar-los. Per això, és imprescindible que disposen d'ambients segurs on se'ls permeta la lliure expressió, per a poder projectar-los amb el cos, la parla i l'escriptura. Tot això, a fi de crear els seus propis esquemes sentimentals on no hi hagen aspectes de la vida quotidiana que es convertisquen en tabú.

     Cristobal Gómez aborda en el seu curt, però intens relat els sentiments d'ira, vergonya, zels, enveja, por, alegria, tristesa, angoixa, afecte, amor i amistat sense deixar passar l'oportunitat de relacionar-los amb aspectes de les nostres vides tan quotidians i, al mateix temps, tan vetats als xiquets i xiquetes com són la sexualitat i la mort. Tot això, emprant la seua experiència educativa per a mostrar-nos de forma clara com la llengua enriquix i ens permet controlar els nostres sentiments, quelcom imprescindible per a viure de forma equilibrada i plena.

Carta a una maestra. Alumnos de Barbiana. Un llibre escrit en el passat amb contingut de hui.

     I si els problemes actuals no són tan nous com creiem? I si en realitat només els hem arrossegat i modificat fins a creure que són causa de les característiques socials i polítiques de hui? 

     El sistema educatiu mai ha aconseguit desfer-se de les distintes desigualtats socials, econòmiques, culturals, de sexe, familiars, etc. que envolten les nostres vides, el nostre país, el nostre món. Però és que, tal vegada, hauríem de deixar d'esperar que la desigualtat desaparega per mitjà d'una igualtat injusta dins les aules. Pot ser, hauríem de tractar aquesta desigualtat afrontant l'ensenyança de cada un dels nostres alumnes de manera única i personalitzada, perquè mai aconseguirem que tots els xiquets i xiquetes siguen iguals. I cal donar gràcies perquè la diversitat ens fa únics, ens enriquix i ens permet créixer dia a dia. 

    El sistema educatiu actual ha de guanyar en flexibilitat per a poder atendre tot l'alumnat de la manera precisa; s'han de formar als mestres en l'art d'adaptar les ensenyances a cada cas i deixar d’ensenyar-los la teoria si no va a anar acompanyada de la pràctica. Els mestres i les mestres passats, presents i futurs han de comprendre que per ser mestre cal la vocació i les ganes per aconseguir un món millor a través de l'esforç del dia a dia sense importar les circumstàncies. I és possible que un dia arribe l'esgotament, que estiguen cremats. Per a eixe dia també s'han de preparar i conscienciar, per a canviar la seua professió quan ja no es vegen capaços d'aportar res més al magisteri.

      Carta a una mestra és una crítica a un sistema educatiu que creiem ja molt vell i desfasat, però no obstant això en aquest relat podem trobar la descripció dels mateixos problemes que hui estan presents en molts, per no dir tots, els centres educatius. Però no sols culpa al sistema, sinó que també destaca la responsabilitat i el paper que els i les mestres juguen dins dels aspectes a millorar de l'educació. I a tot això afig les possibles solucions que des de l'escola de Barbiana proposen i apliquen. Això sí, amb un estil únic i un llenguatge a l'abast de tots, mostrant i deixant molt clar que a pesar dels errors de les escoles "La escuela siempre será mejor que la mierda" com va dir Lucio.

El Sitema Amara Berri: una manera diferent d'aprendre!

Una escola diferent pot existir, fins i tot un millor sistema d’educació és possible. Però cal creure en les seues possibilitats i treballar per aconseguir-lo.

     Loli Anaut, una mestra que al 1979 no sols va proposar una nova manera d’educar, sinó que a més la va portar a terme. El sistema Amara Berri es va desenvolupar en els últims anys del franquismes i hui compta amb 20 centres al País Vasc i han arribat alguns dels seus paràmetres a escoles de Canàries, Catalunya, Navarra i Zaragoza. En aquests centres es treballa mitjançant activitats centrades en l’aprenentatge per simulació de la vida quotidiana. Es tracta d’un sistema globalitzat i obert, on els processos vitals s’aborden mitjançant el joc i la imitació del món dels l’adults, buscant impulsar el desenvolupament de cada alumne. En compte de matèries utilitzen "grans activitats vitals” on les àrees del currículum s'interrelacionen per donar lloc a tasques pròximes i significatives per als alumnes. El coneixement no es parcialitza; la socialització és un element clau i es treballa de manera individual, cooperativa i col·lectiva; les activitats són escollides pels alumnes i s’empra el joc i les situacions quotidianes per al desenvolupament de competències. A més, l’alumnat no sols busca la informació per seleccionar-la, sinó que la mostra a la resta mitjançant els mitjos de comunicació social com la radio o la televisió.

     Els professors/es s’especialitzen en un departament i l’alumnat, lliurement, va rotant per les aules especialitzades que es divideixen en quatre zones de treball. L’alumnat és aquell qui realitza l’activitat de forma activa, investiga i exposa allò aprés. El debat permet a la comunitat educativa saber què funciona i què no als distints àmbits de la vida real. S’empra una metodologia on es essencial la individualització i la llibertat ja que és defensa la diversitat, de manera que cada alumne/a treballa al seu propi ritme i nivell; la diferència és considerada una qualitat i el joc està presenta a cada activitat. A més, es treballa per la socialització, la globalització, la investigació, la experimentació i la innovació. Les diferents edats no són una barrera, les famílies estan presents a cada moment i tota activitat complementària forma part del marc d’intervenció educativa. I és que la escuela no es nada diferente de la vida, en la vida las cosas no se aprenden parceladas, se aprende en situaciones. Si pretendemos que la escuela sea vida, la escuela debe proporcionar al alumnado, a los profesores/as y a todos los que convivimos en esta comunidad que viviendo podamos aprender (Elena Guerrero).

La consciencia de saber que solo vivimos donde tenemos los pies (Loli Anaut).

      Podeu trobar més informació sobre aquest sistema molt innovador, però amb una gran experiència aconseguida després de quasi 40 anys de dur treball, a http://blogs.elpais.com/escuelas-en-red/2015/09/sistema-amara-berri.html 

Educar i innovar amb expressió musical en la societat actual. Conferència d'Esther Ruiz Colom

     El passat 29 de setembre a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València vam tindre l'oportunitat d'assistir a la conferència Educar i innovar amb expressió musical en la societat actual. Aquesta va ser impartida per Esther Ruiz Colom professora de Didàctica de la Música de la Universitat de Burgos. En primer lloc, ens explicà que innovar no és fer coses noves, sinó fer les coses de sempre, però de forma diferent intentant aconseguir una millora. Ens va mostrar de forma senzilla i pràctica com integrar la música de manera efectiva a les aules d'Educació Infantil. Tindre aquests xicotets coneixements és important perquè resulta més efectiu que el tutor o la tutora siga qui treballe la música a l'aula ja que pot fer-ho tots els dies durant breus períodes de temps, tenint en consideració que els intervals d'atenció dels xiquets i xiquetes són breus. A més, pot incloure-la dins del projecte global que s'estiga abordant, aconseguint que es tracte d’un aprenentatge significatiu per a l’alumnat. 

     Així mateix, Esther Ruiz està realitzant projectes, conferències i programes de formació per apropar la música a totes les aules d'Educació Infantil perquè després de les seues investigacions ha conegut que en aquesta etapa educativa no es sol impartir música, ni tan sols amb l'especialista. De la mateixa manera, ha conegut que encara que els tutors i les tutores diuen treballar l'expressió musical, a les aules d'Educació Infantil, solen fer-ho de manera errònia. No perquè desitgen fer-ho així, sinó perquè no han rebut la formació necessària. Normalment, es diu treballar l'expressió musical quan es canta a les aules, però realment allò més habitual és emprar les cançons per a aprendre continguts com els dies de la setmana. No s'aborden aspecte musicals del cant com la prosòdia o la tècnica vocal. Les cançons es solen convertir en recitacions per part dels xiquets i xiquetes tractant d'aconseguir el to, normalment massa baix, del mestre o la mestra, podent provocar disfonies en l’alumnat.

    Ara bé, i què hem d'abordar per treballar de manera adequada l'expressió musical? La professora de Didàctica de la Música de la Universitat de Burgos ens explicà que dins de l'expressió musical trobem tres blocs: el desenvolupament de la percepció auditiva; la formació rítmica i la formació vocal i cant. Com ja hem indicat, a les aules es sol treballar en major mesura la música mitjançant la tasca de cantar cançons i en menor grau realitzant exercissis de percepció auditiva. No obstant això, a l’inici de les nostres vides tenim molt desenvolupada aquesta última capacitat i molt menys la capacitat vocal. Per això, hauríem de començar sempre a treballar la percepció auditiva ja que és un dels primers sentits que desenvolupem; és fonamental en l'educació musical i resulta imprescindible saber prestar atenció a la informació per a després poder expressar-se. Així mateix, la capacitat receptiva determinarà les possibilitats expressives. Per a això, podem emprar exercicis tan senzills com els de reconeixement de sons del nostre voltant o els que treballen diferències entre dos sons amb distint to. Tot amb la finalitat de treballar les diferències entre sentir i escoltar i saber captar els sons i les seues qualitats, la font de producció i la seua ubicació espacial.

     De la mateixa manera Esther Ruíz ens remarca que l'aprenentatge ha de realitzar-se a través del joc. A més, es pot emprar qualsevol objecte per a treballar l'altura, l’intensitat i la duració del so. Això es deu a que els xiquets i xiquetes són músics concrets, és a dir, per a ells tot pot produir música. Com que és imprescindible la diversió hem de plantejar-los activitats i tasques que es troben capaços de fer per aconseguir que tots avancen en el seu aprenentatge de forma adequada. D'aquesta manera aconseguirem que l'alumnat aprenga la base de l'expressió musical, escoltar. Per a després continuar amb la identificació, retenció, reproducció i, finalment, la creació d'expressions sonores.

     Cal dir que aquests blocs abans esmenats sovint no són treballats pels tutors i les tutores perquè al·leguen no saber fer-ho. Actualment, la formació musical es centra en la música i els coneixements teòrics sobre aquesta, en compte d'enfocar els esforços a abordar l'expressió musical. No obstant això, Esther Ruiz ens recorda que no importa allò conegut sobre música, sinó que podem i sabem fer amb el que coneixem. Per aquest motiu, Esther Ruíz té a l'abast de tots un blog on podem obtenir una gran varietat de recursos que ens permetran treballar de forma senzilla la música a l'aula. Tots els recursos els podem trobar  al blog http://www.aclaseconmusica.com/.

     

     Crec que cada vegada la música té menys consideració dins les aules. S'al·lega que aquells i aquelles que vulguen aprendre quelcom sobre ella poden formar-se fora, però des del meu punt de vista és imprescindible que tots els xiquets i xiquetes tinguen l’oportunitat de conèixer-la i gaudir-la, fet impensable si les escoles públiques no treballen per aconseguir-ho. No sols perquè ens oferix habilitats sensorials i motrius i coneixements culturals; sinó perquè, a més, ens permet expressar-nos quasi tant o més que les paraules. Amb la música podem treballar els sentiments i les emocions, elements claus del nostre desenvolupament. Per això, considere essencial que aquestes pràctiques musicals es porten a terme a les aules d'Educació Infantil, però sense oblidar que per aconseguir-ho cal formar els docents, aspecte clau en tota innovació que es vulga portar a terme, d'aquesta manera afrontaran amb més seguretat les seues intervencions i les seues experiències a l'aula a nivell musical. Espere que en un futur no molt llunyà aquestes innovacions estiguen presents a tots els centres educatius. M’il·lusiona pensar que algun dia hi haurà una reforma educativa on totes les arts siguen considerades i valorades com els correspon.