Reflexió sobre el primer quadrimestre d’Organització de l’espai escolar, materials i habilitats docents

     L’assignatura d’Organització de l’espai escolar, materials i habilitats docents ens ha permès, durant aquest primer quadrimestre, treballar la major part del contingut curricular mitjançant la pràctica. Sóc conscient que les classes magistrals són necessàries en algunes ocasions. Però trobe molt més significatiu que l’alumnat elabore els seus propis coneixements, com ho hem fet en aquesta assignatura. I més si es fa mitjançant el treball cooperatiu que ens prepara per a poder treballar amb la comunitat educativa del centre escolar en el que esperem estar algun dia. No obstant això, treballar en grup és complex, i encara ho resulta més si els diferents membres no es coneixen personalment; pot ser per això pense que la carrega de treball ha sigut notable. A més, encara que coneixíem l’avaluació dels treballs per part dels nostres companys/es, hauria sigut útil conèixer l’opinió i les correccions per part del mestre pel tal de millorar la realització del segon treball. Així mateix, també hauria sigut una ajuda tindre algunes anotacions i matisacions sobre els treballs de les lectures per poder millorar els nostres escrits. 

Treballar per racons. Les primeres nocions

Imprescindibles per a treballar per racons:

Disposar d'espais delimitats i concrets, situats en les aules o en les proximitats

Tindre els materials necessaris a l’abast dels xiquets/es. Han de disposar de certa complexitat per a mantenir l'interès dels xiquets/es i reposar-los, conservar-los i netejar-los

L'organització ha de proporcionar un ambient segur

Cal considerar les adaptacions necessàries

Tota activitat ha de tenir una temporalització. Les maneres de temporalitzar els racons són: 

        - Els racons com a tasca principal. L'alumne/a tria el racó i el temps a dedicar

        - Els racons que tenen un espai molt determinat dins de l'horari escolar.

El docent serà qui trie els racons, els materials i la seua organització. Sempre guiant-se per les preferències del seu alumnat i considerant que desitja treballar a l'aula. El seu paper serà de guia i observador. No obstant açò, intervindrà davant una disputa o actitud discriminatòria.

Els objectius i normes generals presents en tots i cadascun dels racons:

S’acordaran, entre tots, unes normes bàsiques

Les normes estaran col·locades en un lloc visible i seran acompanyades per dibuixos

A través de cada racó s'aconseguiran objectius a curt i llarg termini en funció dels tipus de jocs o activitats que es realitzen

Així mateix, es treballaran les competències transversals: aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, emocional, social i ciutadana.

Els principals avantatges i desavantatges de treballar per racons 

   Avantatges en la utilització de racons: els xiquets/es trien les activitats que volen realitzar; s'incorporen utensilis i materials no específicament escolars; es considera al xiquet/a com un ésser actiu que aprèn a través dels sentits i la manipulació i va d'un racó a un altre, estimulat per un interès constantment renovat.

     Dificultats que podem trobar en la utilització de racons: hi ha escàs espai per a realitzar-los correctament; falten recursos econòmics per a l'adquisició dels materials necessaris; apareixen preferències extremes per part de l'alumnat; l'observació no és igual en tots els moments, ni dirigida a tot l'alumnat alhora; impliquen molta dedicació i temps per a la seua preparació i conservació i exigeixen una alta capacitat d'observació sistemàtica per a avaluar, programar i informar.

La educación prohibida de Germán Doin

     La educación prohibida, és una pel·lícula documental del Director Germán Doin. Aquesta va ser estrenada a l'agost del 2012. En ella experts en educació reflexionen sobre el sistema educatiu i els seus errors. A més, mostren experiències educatives innovadores, dutes a terme a Amèrica Llatina i Espanya, vinculades a idees i pedagogies com: l’Educació Popular, Waldorf, Montessori, Cossettini, Educació Llibertària, Homeschooling, entre altres.

   
    Aquest documental reflecteix els problemes del sistema educatiu actual, arrossegats des de temps passats. La societat avança a un ritme vertiginós i l'educació no ha pogut seguir la seua evolució. Des d'aquesta pel·lícula es reclama la necessitat de treballar sempre sota l'afecte i el respecte; oferint llibertat tant a l'alumnat com al professorat. Deixant pas a la manipulació, el descobriment, la recerca i la reflexió. Un lloc en el qual l'aprenentatge memorístic i l'organització estamental no ha de tenir cabuda. Es reivindica en ella que el sistema està equivocat, hem de deixar de pensar que a l'escola es va a repetir coneixements, a absorbir-los. I començar a comprendre que el que hem de fer és crear-los, cadascú ha de descobrir el saber per a aconseguir l'aprenentatge significatiu. En aquest film es parla sobre com algunes escoles ho han aconseguit. Han creat escoles obertes al context, en contacte amb la societat i la naturalesa. En elles el professorat deixa d'estar preocupat pel currículum i es centra en atendre totes les necessitats de l'alumnat perquè aquest puga desenvolupar-se personal, social, psicològica i físicament en el seu màxim nivell.

     No obstant açò, crec que moltes de les idees i objectius que apareixen, ara com ara, són difícils d'aconseguir. És possible que siga per la falta de formació i motivació del cos docent i als diferents contextos socials que envolten alguns dels nostres centres educatius. Impedint aplicar les pedagogies proposades. A més, hem de ser conscients que el canvi resultarà lent; però clarament aquesta demanda cinematogràfica és un inici per a exigir una educació millor i una major llibertat pel que fa a l'organització i l’estructuració dels diferents centres educatius. De la mateixa manera, m'agradaria plantejar una difícil qüestió, almenys per a mi. Sabem que nosaltres, estudiants/es de magisteri, tenim a les nostres mans la possibilitat de canviar el sistema educatiu actual si ens esforcem per treballar en equip, observar, investigar, innovar i ampliar el nostre coneixement sobre cadascun dels nostres alumnes com a éssers únic. Però, Com eixim del sistema educatiu tradicional? si ni tan sols hem entrat. És més, amb aquest futur incert que ens acompanya, no sabem si algun dia podrem arribar a formar part d’ell.

Ací podeu veure la pel·lícula de forma gratuïta i legal: https://www.youtube.com/watch?v=-1Y9OqSJKCc  

Hoy empieza todo de Bertrand Tavernier

       Hoy empieza todo es va estrenar el 1999. Pel·lícula francesa de Bertrand Tavernier en la qual es narra la vida d'un professor i director d'una Escola d'Infantil. Una denúncia social cinematogràfica acompanyada per la literatura, la poesia i l'art. En ella l'autor reflecteix les tragèdies d'un poble obrer que s'ha sumit en la pobresa per l'arribada de la desocupació. Desembocant finalment en la desestructuració familiar, on els xiquets i xiquetes queden desemparats en les espirals de fam, drogues i violència que troben en les seues llars. En la pel·lícula s'explica com un jove professor, amb una infància complicada a les seues esquenes, tracta de fer tan bé com li és possible la seua tasca com a mestre. Sense deixar de costat les funcions socials que el seu entorn li reclama en un crit apagat pel dolor. Al seu costat es troba amb mestres cansades de lluitar, esgotades per les grans ràtios i les aclaparadores lleis educatives i desesperades al veure com la societat deixa sense cura ni protecció als xiquets i xiquetes. Tot açò, els fa perdre la il·lusió per tractar d'aconseguir un món millor. 

      En la seua lluita incansable Daniel, el mestre, es troba amb l'ajuda de molts i les traves de molts més. Entre ells, el poder polític que solament sap justificar els seus errors amb la falta de recursos econòmics i ofegar als que lluiten pels drets i llibertats dels més pobres; penalitzant-los i castigant-los econòmica i socialment. Amb la finalitat que abandonen la seua lluita; o bé que es posicionen en la comoditat que els asseguren. Sempre que no causen conflictes, ni intervinguen en més del que els correspon. Però no pensem que aquesta és una història del passat. El que ací mostra segueix sent una realitat en molts llocs del nostre país. I és encara més greu si ens parem a mirar els països en vies de desenvolupament. La infància segueix sent la gran oblidada. Molts no reben els aliments essencials, ni viuen sota els nivells de salubritat necessaris en les seues llars. I ja no parlem de l'atenció educativa. Aquesta que discrimina als pobres res més nàixer i els espenta a anar sempre per darrere. I és que l'Educació Infantil, la més important per al desenvolupament, segueix sent un luxe. Sembla ser que els xiquets i xiquetes de 0 a 3 anys que no han tingut la sort de nàixer en llars acomodades no existeixen.

     No obstant açò, segueixen existint professionals de l'àmbit social i educatiu que cerquen millorar la qualitat de vida dels infants més desemparats. Dediquen més temps del que en els seus contractes s'estableix i aborden qüestions fora del seu rang professional. S'ha de seguir treballant per assegurar tots els drets i llibertats de la infància. És necessari convèncer a la societat de la importància de ser bondadosos i de protegir als més xicotets i xicotetes. Pel que és imprescindible educar i atendre a la primera infància. Durant aquesta els xiquets i xiquetes són més vulnerables i, al mateix temps, presenten una major plasticitat cerebral que els permet aprendre a un ritme vertiginós. Per això és una fase molt decisiva, en la qual l'atenció integral als més xicotets/es permetrà fer front als problemes i injustícies derivats de la pobresa, la iniquitat i l'exclusió social. Una atenció mèdica, educativa i social assegurada per a tots en les primeres etapes del creixement permetrà que els xiquets i xiquetes desenvolupen al màxim les seues capacitats i personalitat, aconseguint una societat adulta més equilibrada i sociable.

       No ens rendim! Tot esforç mai és en va. Sempre aconseguirem alguna millora, encara que siga microscòpica. I si no és així, almenys aprendrem de les nostres errades per a no cometre-les de nou.

La Investigación-acción. Conocer y cambiar la práctica educativa d’Antonio Latorre Beltran

       El llibre escollit per a aquesta entrada té com a títol La Investigación-acción. Conocer y cambiar la práctica educativa. El seu autor és Antonio Latorre Beltran, llicenciat en Psicologia, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació i catedràtic del Departament de Mètodes de Recerca i Diagnòstic en Educació de la Universitat de Barcelona. Durant les dues últimes dècades s’ha dedicat a formar a professionals de l'educació en la recerca educativa qualitativa i en la recerca-acció, interessant-se en la dimensió reflexiva i investigadora dels professionals de l’educació. 

      Aquest llibre és un manual teòric sobre la investigació-acció a l’aula. Una obra amb tan sols 4 capítols que mostra com ha de ser el professorat com a investigador, què és la investigació-acció; quins són els passos a realitzar i les claus per poder-la portar a terme; i una exemplificació de com fer-ho. Per a mi la finalitat d'aquest és totalment legítima. Explica amb arguments suficients per què com a professors/es no hem de conformar-nos amb les teories científiques oferides per persones que, segurament, mai han estat a l'aula. Hem de ser capaços d'aconseguir l'autonomia demandada, a través de la recerca en les nostres pròpies pràctiques. Millorar està a les nostres mans i no podem romandre passius davant les actuacions que realitzem dia a dia en els centres educatius. Hem de conèixer els problemes que ocupen les nostres aules i centres. A més, de saber les dificultats i necessitats que hi pot sofrir el nostres alumnat. Però el més important d’aquests coneixements és emprar-los per detectar la seua aparició a les nostres aules, escoles o alumnat. 

        L’observació serà, per a nosaltres, la millor ajuda a l’hora d’adonar-nos’en de problemes com: dificultats d’aprenentatge, conflictes a l’aula, trastorns alimentaris, problemes de comunicació, desmotivacions en la realització de les tasques educatives, etc. Així mateix, serà l’observació sistematitzada la que ens permetrà recollir les dades precises per poder determinar les causes dels problemes, a la fi de portar a terme les intervencions necessàries. Aquesta obra és, doncs, un excel·lent recurs que ens ofereix eines i idees suficients per a iniciar-nos en els processos de recerca-acció què possibiliten millorar les pràctiques educatives. Al mateix temps, com a estudiants resulta ser una guia magnífica per a donar els nostres primers i xicotets passos en el món de la recerca aplicada a la pròpia acció. Podent ser la guia que demandem per a la realització del nostre Treball de Final de Grau sobre l’estudi d’un cas i l’intervenció educativa reial. Tasca que ens obliga a enfrontar-nos a la nostra por a l’hora d’aplicar l'après i de realitzar els nostres primers passos en la recerca-acció.

Plantando semillas. La práctica del mindfulness con niños de Thich Nhat Hanh

     I si hi haguera altra manera de veure el món? Series capaç d’aconseguir-ho? Ho serien els xiquets i xiquetes del teu voltant?

  Thich Nhat Hanh (1926) monge budista zen vietnamita i pacifista, és el pare del Budisme compromès. Activista per la pau i nominat al Premi Nobel per aquest motiu. Autor de més de 100 llibres i un dels més citats en el moviment mindfulness. En espanyol hi ha traduïts més de 40 llibres seus sobre diferents temes relacionats amb la consciencia plena. En la seua obra Plantando semillas. La práctica del mindfulness con niños ens ofereix els coneixements i principis bàsic sobre el mindfulness o consciència plena i una gran varietat d’activitats per poder treballar-la pel nostre compte i practicar-la amb els xiquets/es del nostre voltant. El seu objectiu és aconseguir que els adults, i entre ells el professorat, puga ensenyar la consciència plena a partir de la pròpia experiència. El mindfulness és explicat, ací, com aquella ferramenta que permet aprendre habilitats que encoratgen la pau en el interior i en el món que ens rodeja.

    Amb aquest llibre podem reflexionar sobre com abordem les nostres vides i com hi podem millorar la forma de fer-ho. Ens ajuda a entendre de manera diferent tot el que ens rodeja i plantejar-nos una manera d’educar molt distinta. No resulta complicat de llegir, però per a gaudir-lo s’ha d’emprar el que t’ensenya, és a dir, aplicar la consciència plena. A més, s’ha de llegir amb la ment oberta, disposada a entendre la realitat d’una altra manera. Així mateix, crec que per veure els seus aspectes positius hi ha que, almenys, aplicar algunes de les meditacions proposades. L’autor ens ofereix, doncs, una visió molt profunda de la vida. Després d’haver-ho experimentat per mi mateixa considere que la meditació de la consciència plena, no necessàriament entesa des d’una perspectiva religiosa, ens pot ajudar a ser més feliços; a viure en harmonia amb nosaltres mateixos i els demés i a fer front als aspectes de la vida, tant quotidians com excepcionals, d’una manera més adequada per al nostre benestar psicològic i físic. Comparteix amb ell la idea que aplicar el mindfulness a les aules és una bona elecció si desitgem que el nostre alumnat siga feliç i arribe a construir una millor societat en el futur. 

     Per finalitzar, escric ací tres idees, per a mi essencials, del text que donen resposta a les preguntes inicials d’aquesta breu reflexió. Espere que amb elles no sols vos anime a llegir el llibre; sinó també a realitzar, encara que siga menuda, alguna de les meditacions que hi trobem en ell.

• Saber que nunca hemos nacido y que nunca moriremos nos impide estar tristes y asustados, nos proporciona una forma de consolar a nuestros amigos y familiares, nos recuerda que debemos cuidar a los demás porquè vivimos en ellos y que debemos cuidarnos también, porqué los demás viven en nosotros.
• Todos tenemos una idea de la felicidad y creemos que, si no podemos conseguir esto o aquello o que si no podemos cambiar tal o cual cosa, no podremos ser felices. Es este compromiso con una determinada idea de la felicidad el que nos impide estar en paz con nosotros mismos. Tratamos de hacer algo y de conseguir algo, pero la felicidad ya está aquí, como también lo están todas las condiciones que necesitamos para hacer felices. Lo único que nos hace falta es reconocerlas.
• Los niños… Estar presentes es para ellos más sencillo que para los adultos. Como no piensan tanto en el pasado y el futuro, pueden dirigir fácilmente su ateción hacia algo en el momento presente.